T'ODIO

No m’agrada el que fas. Cada cop t’odio més, de tota manera em sento lligat a tu, no puc deslliurar-me’n. Fas que el meu cap es descentri, que les meves cames s’esgotin, que la meva pell es despengi poc a poc, molt poc a poc. És això el que més odio de tu; estàs allà, sempre allà, ets com un déu omnipresent que es presenta a cada moment i mai se’n va del cap. Vas convertint els teus projectes en realitat, i cada cop gaudeixies més fent que perdi el cap, jo i tots els altres que estan sotmesos, sense adonar-se’n, a les teves dictadures. Dictadures silencioses, que ningú escolta, que tothom entén. I a mi ja em tens més que farta. Sempre d’aquí cap allà, fent això, fent allò, fent-ho ara, fent-ho després. Sempre depenent del que tu facis, quan ho facis. I sols depèn de tu, que ets així, que ho fas tot quan vols perquè per a tu no hi ha distàncies. Això és tot, a tu el que et falten són fronteres. Fronteres que ningú et sap establir perquè ningú et coneix del tot. Jo tampoc. Jo, que estic tan sotmesa a tu, pendent del que facis, no sé com ets, per què ets així, i si de veritat existeixes o sols ets un invent. De vegades em passo molt de temps, hores, pensant en tu i preguntant-me per què tu, per què estàs tan present i com fas això de tenir tanta gent als teus peus. Si fossis una persona tothom t’odiaria, i veurien les seves pors i els seus odis més profunds reflectits en tu, i voldrien acabar amb tu. Però tu, déu omnipresent, mai podries morir, com no pots desaparèixer ara. I ara, que sols som uns pocs que sabem que hi ets, no tenim més remei que callar i seguir com ens havien ensenyat des de petits. Que encara que t’odiem, no hi ha manera que els teus efectes no caiguin sobre nosaltres, i és això el que més odiem. Que només existeixes pels teus efectes, els que fas sobre nosaltres. No tens per quès, ni causes, sols conseqüències, que fan que el nostre cap es descentri, les nostres cames s’esgotin i la nostra pel es despengi poc a poc, molt poc a poc... i morim.
Maleït temps. Ja arribo tard.

1997